#11 Maigua Ojeda: Grand Slam Plus 4 Deserts - Namíbia, on va començar tot

No sé si mai has tingut la sensació que una decisió et canvia la vida, fins i tot abans de prendre-la. Quan em vaig proposar d’afrontar el Grand Slam Plus 4 Deserts, sabia que m’embarcava en un viatge que em duria més enllà dels meus límits físics, sí. Però també més enllà del que m’imaginava emocionalment. Quatre curses, quatre deserts, 1.250 km en autosuficiència. El Grand Slam és d’aquelles coses que no s’expliquen: es viuen. I només quan les vius en pròpia pell pots arribar a entendre una desena part de tota l’aventura, perquè sincerament, ni tan sols estant-hi, s’entenen moltes de les coses que passen. Aquestes sèries mundials (que ja fa vint-i-un anys que s’organitzen) van començar a l’Àfrica, concretament a Namíbia. 250 km a través d’un dels deserts més antics del planeta. Terreny hostil, temperatura extrema, molta soledat i una bellesa... que no es pot explicar. Aquí teniu el meu resum d’aquesta primera prova. L’escric des de la veritat, des del cos cansat, des de l’esquena ferida, però amb l’ànima plena.

NAMIB RACE: 250 KM PEL DESERT MÉS ANTIC DEL MÓN

•  Namib, Naukluft National Park

•  Mitjana de 46 °C. Temperatura màxima: 54 °C

•  Sis etapes: quatre d’aproximadament 40 km, l’etapa llarga de més de 80 km i l’última etapa.

Etapa 1

Tot és nou. El pes de la motxilla. El silenci. L’olor eixuta del desert. La primera nit a la meva tenda de campanya. La incomoditat. El despertar amb els primers raigs rogencs sobre l’horitzó infinit. Un esmorzar fred. Sortim a trenc d’alba. Miro de concentrar-me, però al davant tinc l’arc de sortida on puc llegir “Namib Race”, i llavors sento una barreja agredolça d’emoció i nervis. Un nus a la gola em fa somriure. Una llàgrima em rellisca per la galta mentre assenyalo l’arc i dic al meu company: “És el meu somni!”. Em poso la mà al top JUNO, que m’abraça i em protegeix el pit. Serà fonamental durant les pròximes 6 hores corrent sota el sol africà. Les cames responen i corren alliberades i fortes acompanyades dels meus pantalons curts preferits: són perfectes. Són com una segona pell. L’etapa passa volant. El cos encara està fresc. Però la calor pica fort. El vent talla com paper de vidre. I la sorra se’t cola per tot arreu. “He entrat tercera! Uau! Em sento bé i estic a punt per a la pròxima etapa”, em dic a mi mateixa mentre somric mirant el sostre de la meva tenda de campanya.

Etapa 2

“Avui hem corregut 40,8 km més des del riu Kuiseb fins a les carenes de les dunes...” (Sí, a la nit vaig començar a escriure a les meves notes com sempre). Va ser un dia dur. Les cames no van respondre. Estava inflada, lenta, maldestra. Se’m va caure el sac de dormir de la motxilla, que no havia tancat bé. El vaig perdre entre les dunes. Vaig tornar enrere. Vaig perdre minuts i ritme. Però també va ser un dia bonic. D’aquells en què aprens que el desert no és el teu enemic, sinó el teu mirall.

Després de tants quilòmetres on el vent bufava portant sorra, revisava les ferides del meu cos. Les meves cames estaven perfectes. En un dia de vent com aquell, la malla ARES mini havia estat un encert. Va resistir com una campiona la fricció i la suor salada. Els mitjons SYNERA, tot i anar tapats per les polaines, també van ser clau. Ja portava 80 km de sorra en aquelles dunes gegants i era de les poques persones al campament que no tenien ni una sola butllofa als dits; era pràcticament un miracle.

Etapa 3: Etapa de Transició

El cos comença a notar el desgast. Un recorregut terriblement psicològic per una carretera infinita ens porta durant quilòmetres i quilòmetres en línia recta cap a una vall. La temperatura en aquest tercer dia és de 48 graus, però avui no bufa ni un bri d’aire. Començo a tremolar de fred i m’adono que m’estic descompensant. Miro al cel i demano, si us plau, una mica de brisa ... Just quan estic a punt de posar-me a plorar, veig la següent bandera de paisatge onejant... Aire... Aire, per fi ...

Arribo a la meta destrossada, pensant en els quilòmetres de l’endemà i en com de descompensada em trobo. Treco els peus de les meves sabatilles, que han suat moltíssim amb la calor d’avui. Em trec els mitjons (aquesta vegada els PINA). Ni una butllofa. Estic sorpresa i agraïda perquè a aquests peus encara els queden massa quilòmetres ... Al meu voltant veig just el contrari: després de 3 dies a la sorra, hi ha moltes persones a la tenda mèdica demanant ajuda per poder recuperar els seus peus per a l’endemà.

Etapa 4: Córrer en un Forn

Sortim sabent que serà un dia històric per la temperatura brutal que Sam ens ha dit que assoliríem: “Avui superarem els 50 graus a l’hora punta, així que hidrateu-vos bé”. El terreny semblava que es fongués literalment sota els meus peus. Dues hores després de començar a córrer, el sol queia a plom sobre el cos.

Cada gota d’aigua que em tirava a la cara s’evaporava en qüestió de segons. Era asfixiant. Com córrer amb el cap ficat dins d’un forn encès. I així i tot, també va ser el meu dia més inesperat: vaig guanyar l’etapa. No sé com explicar-ho. El cos em va respondre com mai. Em vaig sentir lleugera, decidida. Sense soroll mental. Només volia avançar. Recordo mirar la meva ombra –petitíssima tot i ser migdia– i pensar: “no paris”. La meta era al fons del canyó d’un riu sec. Hi vaig arribar a l’hora punta... el termòmetre del campament marcava 54 graus a l’ombra...

Etapa 5: l’Etapa Més Llarga

Més de 80 km. Temperatura mitjana de 46∘C. Després de quatre dies corrent, sentia que el podi estava a l’abast. Va fer un dia de molt vent. Pràcticament, a tot l’inici de l’etapa, la Pamela (la meva companya de Zimbàbue, amb qui em disputava el tercer lloc) i jo vam córrer amb el vent en contra, juntament amb un australià i un kazakh que anava i venia. Llavors vaig fer un canvi de ritme i vaig anar amb l’australià mirant a terra. Vaig veure que es parava i mirava al seu voltant... Ens havíem perdut. I em vaig enfadar molt amb mi mateixa per haver deixat d’estar atenta al paisatge. Vaig estar més de 40 minuts perduda a més de 45 graus, sense ombra, sense empremtes visibles, amb un vent que feia molt difícil veure-hi de lluny. Vaig pensar a prémer el botó del GPS d’emergència, però alguna cosa em va dir: “respira”. I llavors vaig trobar alguna cosa que es movia a la llunyania. Vaig decidir provar de seguir-ho, i l’australià també.

Després de perdre tot aquell temps tan valuós, vaig tornar al circuit just a temps per veure l’alemanya amb el peu destrossat per una caiguda en un congost de roques amagades entre la sorra. La vaig abraçar i llavors vaig atrapar la Pamela. Tornava a estar en cursa. Vaig córrer amb tot el que em quedava. Em vaig quedar sense gels, així que no tenia res a menjar. Es va fer fosc, i vaig perdre la Pamela ... Vaig arribar a la meta només 8 minuts darrere seu. Em vaig desplomar. Vaig plorar. Vaig riure. Però allà hi havia les mans de la Pamela, per abraçar-me.

Etapa 6: l’Última Etapa

Només 10 km en què vaig córrer al costat de la Pamela com si totes dues fóssim animals que, després de tota una vida engabiades, troben per fi la llibertat. Vam córrer amb agilitat i vam arribar a la meta... Vaig aconseguir ser:

• La tercera dona, darrere de l’australiana i l’austríaca.
•  En el meu primer gran desert, em vaig situar en el top 10 de la classificació general.
•  Amb una temperatura mitjana de 48∘C i un pic de 54 °C.

Això em va fer pensar i sentir que potser podríem intentar pujar al podi en el Grand Slam d’aquests deserts.

Què va funcionar en aquest terreny hostil:

•  Malla ARES blava: L’ajust era mitjà, perfecte. Podia respirar i no m’hi entrava sorra. La cintura no em va fer cap ferida malgrat el cop constant de la motxilla. D’altra banda, al teixit li costava més assecar-se que als pantalons curts. No obstant això, al desert és positiu portar la roba mullada, així que van funcionar.
•  Top JUNO: Teixit lleuger que no retenia sals, un detall clau per evitar frecs a la clavícula. Malgrat això, la motxilla em va colpejar tant l’esquena que se’m va fer una rosada sota el top. Vaig canviar de top i va tornar a passar. En el tercer desert vaig canviar la motxilla i vaig entendre que s’havia ajustat malament.
•  Mitjons SYNERA y PINA: Els Synera van esmorteir els dos primers dies; els Pina, més fins, van ser perfectes quan el peu va començar a inflar-se per la calor i les sals. Les polaines i el teixit d’aquests mitjons van ser clau per no tenir butllofes en aquest primer desert.
•  Short PEGASUS: Els pantalons que s’assecaven més de pressa. El millor era la cintura suau i la calça interior, que em permetien orinar fins i tot estant a peu dret i sense treure’m la motxilla. En canvi, no els vaig poder fer servir els dies de vent perquè deixaven entrar la sorra millor que la malla, ja que no anaven cenyits al cos.

No hi ha màgia. Al desert, cada detall suma o resta i cada decisió compta.

Reflexió final

No hi ha cap entrenament que et prepari del tot per a un desert. Només pots formar-te tant com puguis, i confiar. Confiar en el teu cos, en el teu instint, en el teu equip. I també en el que portes posat. Sembla superficial, però no ho és. En aquestes condicions, tot el que no suma, resta. Tot el que et frega, fa mal. Tot el que et pesa, esgota. Per això valoro tant haver anat amb la roba tècnica adequada. WONG no només em va acompanyar, sinó que em va protegir. Em va donar confort en la incomoditat. Em va donar seguretat en l’hostilitat. Em va permetre oblidar-me de les costures i concentrar-me en allò que de veritat importava: seguir endavant.

Ara tocava preparar el següent desert: el Gobi, a Mongòlia. Però això... t’ho explico en la pròxima entrada.

Gràcies per haver-me acompanyat fins aquí ;).

Maigua

Fotografies d'Adri Sunner